Capítol 1. Per tot el món

Fugien de les bombes i dels juís sumaríssims, però caigueren en una ciutat, Londres, que estava per patir el que anomenaren el Blitz, els bombardejos massius a què els nazis sotmeteren la capital de la boira. També al port de Southampton, tan prop del continent, arribaren vora quatre mil xiquets de la guerra que fugien de la barbàrie de Gernika en 1937. Alguns exiliats treballaren en el servici en espanyol de la BBC, una de les institucions més britàniques que es poden trobar, lluitant des de les ones perquè el nazisme no s’estenguera per Europa.

El nord d’Àfrica va ser l’única escapatòria per a milers de republicans que van vore en les primeres setmanes de l’any 1939 que la derrota en la Guerra Civil era inexorable. Els ports del Mediterrani, i en especial el d’Alacant, van ser l’última esperança. D’allí va salpar un 28 de març de 1939 l’últim gran barco de l’exili, l’Stanbrook, que ha passat a la història com la gesta d’un capità gal·lés, Archibald Dickson, que va desafiar els seus superiors per a salvar refugiats, que, una vegada perduda la guerra, només podien aspirar ja a salvar la vida.

L’URSS va acollir amb els braços oberts els republicans que buscaven la pau comunista a Moscou i Leningrad. Però es trobaren de seguida immersos en la lluita amb els nazis en una Segona Guerra Mundial, que va provocar la mort de vint milions de russos en el front oriental. Els xiquets de la guerra anaven només per a uns mesos, però molts no tornaren a vore mai el seu país.

En este capítol creuem l’Atlàntic per a seguir les peripècies dels que trobaren a Mèxic el paradís on emprendre una nova vida, lluny del feixisme i de les bombes. Seguirem el llegat i l’herència que deixaren allí valencians com Josep Renau i Manuela Ballester, o de l’escriptor que millor va retratar el trencament de l’exili, Max Aub.

En gener del 39, quan les tropes feixistes avançaven cap a Barcelona sense remei, mig milió de persones van començar, moltes a peu, una fugida per la frontera de França que es coneix com la “Retirada”. Mig milió de persones protagonitzaren un fenomen migratori sense parangó en la història d’Espanya. Molts d’eixos refugiats acabaren en l’infaust camp de concentració d’Argelès-sur-Mer. I poc després es trobaren en el pitjor escenari: en una terra invadida pels nazis.

En este capítol introductori resumim el que serà la sèrie, i expliquem què i com ho contarem. Donant protagonisme als noms oblidats de la memòria i fent servir recursos narratius innovadors i originals. Farem un tast d’un viatge de milers de quilòmetres, buscant testimonis a Moscou, a Morelia, a Londres, a Southampton, a Perpinyà o a Alfafar.

Tenia només 17 anys quan es va convertir en la primera regidora de l’Ajuntament d’Alacant. Després va anar a Madrid, on es va amagar en acabar la guerra. Finalment la van tancar en la presó de Benalua. En eixir, va seguir vinculada al Partit Comunista, i la va tornar a detindre. Va optar per l’exili a l’Algèria, d’on va tornar a Espanya després de la independència d’este país. Marina va deixar un record per a sempre en tots els que la van conéixer, gràcies a la militància comunista que va exercir fins a l’últim alé.

Tractant de ramat, i alcalde de la capital dels Ports elegit per Izquierda Republicana l’any 31. La prioritat per a ell fou que al seu poble arribaren les comunicacions, amb la construcció de carreteres i camins veïnals, i l’edificació d’escoles per a aconseguir l’alfabetització dels seus veïns. Fou president de la Diputació de Castelló el 1936.

Teresa, Teresot, la Pastora, Florencio Pla. L’intersexual que va nàixer a les muntanyes de Castelló, i que es va fer maqui. A la comarca dels Ports encara amenacen els xiquets amb “que ve la Pastora”, i la seua història s’ha contat en llibres, obres de teatre i cançons. La vida de Florencio Pla fou llarga i plena d’aventures. Li va donar temps de penar a la presó franquista, i de trobar la pau, ja com a home, al final de la seua existència.

Rodolfo, de Callosa d’en Sarrià, fou fundador de la Secció d’Ensenyança de la UGT. Fou diputat en Corts pel PSOE durant la Segona República, i durant la guerra, secretari de la Presidència amb Francisco Largo Caballero. També fou president de la República en l’exili en 1947. Però, per damunt de tot, Llopis sempre es va sentir com un mestre, com un docent que es va ficar en política per a canviar una realitat que no li agradava.