Joan Capri

Capítol 1284. Al llarg dels anys 50 del segle passat, el públic occidental va descobrir el cinema d'un país tan remot com el Japó, que havia estat aïllat de l'exterior durant segles i que després d'un període d'obertura al món acabava de perdre una guerra. La indústria del cinema japonès havia estat potent des dels inicis del cinema mut, però entre el 1950 i el 1965 es va obrir al món, gràcies sobretot a tres cineastes fonamentals, tot i que no van ser els únics: Akira Kurosawa, Kenji Mizoguchi i, una mica més endavant, Yasujiro Ozu. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Bunyol, guionista de l'"En guàrdia", professor a la UAB i autor d'un "Quadern de passatemps històrics", publicat per Columna.

Capítol 1283. Va ser un dels actors còmics catalans més populars i importants del segle XX: va aconseguir fer riure tot un país en els temps grisos de la postguerra i la dictadura. Ja fos al teatre, a la televisió o amb monòlegs, sàtires de costums i autèntics tractats de sociologia de l'època, aconseguia connectar amb la gent d'una manera especial, perquè se sentia reflectida en aquest barceloní de classe mitjana. Es deia Joan Camprubí i Alemany, i ha passat a la història pel seu nom artístic: Joan Capri. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el professor de Literatura Catalana de la UAB Jaume Aulet, autor de la conferència-espectacle "Joan Capri, el rei del monòleg i un dels mites de la cultura popular".

Capítol 1282. A inicis del segle XX, un imperi europeu va ser derrotat militarment per primera vegada a la història per un poble no occidental, concretament per una potència asiàtica en ascens. L'imperialisme rus i el japonès es van enfrontar a l'Extrem Orient, en un autèntic xoc de civilitzacions. La guerra russo-japonesa del 1904 va suposar un cop dur per a l'imperi tsarista; la seva derrota va esdevenir un catalitzador de les revoltes internes que desembocarien en la Revolució Russa. També va consolidar la condició de potència hegemònica del Japó, una societat profundament militaritzada. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Ribas, col·laborador de la web Històries d'Europa i divulgador d'història dels països de l'Est.

Capítol 1281. La figura d'Agustí Duran i Sanpere, prohom de la cultura catalana, va ser cabdal durant la primera meitat del segle XX per la dedicació intensa i polifacètica al coneixement i la divulgació del patrimoni nacional. Va treballar en camps com l'arqueologia, la història, la museografia, l'art... També, de manera destacada, es va dedicar a l'organització de diversos arxius. Va ser una de les vessants professionals en què més va brillar. De fet, va impulsar un model propi de gestió que permet considerar-lo el promotor i ideòleg de l'arxivística catalana. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pilar Cuerva Castillo, directora de l'Arxiu Nacional de Catalunya i comissària de l'exposició "L'arxiver Duran. Ideòleg de l'arxivística catalana", al vestíbul de l'Arxiu.

Capítol 1280. A finals del segle XX, les Terres de Ponent es van convertir en l'epicentre de la festa i l'oci nocturn a Catalunya. En el camí de Cervera a Fraga es van concentrar més de 500 locals nocturns, pubs i discoteques; només a Mollerussa n'hi va arribar a haver 50. La joia indiscutible de la corona estava situada al terme municipal de Golmés. Poc després de la mort de Franco, en aquest indret del Pla d'Urgell va obrir les portes la que seria la discoteca més gran d'Europa, referència obligada durant prop de 40 anys: la Big Ben. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el periodista, escriptor i guionista Francesc Canosa Farran, fundador del magazín La Mira, director de la revista Horitzons, de la productora de pòdcasts La Coctelera i de l'Editorial Fonoll i autor del llibre "La Catalunya discoteca: Big Ben, la conquesta de la nit", editat per Comanegra.

Capítol 1279. L'esclat de la Guerra Civil Espanyola va atreure fins a Catalunya moltes dones estrangeres disposades a donar-ho tot per derrotar el feixisme. Algunes fugien del nazisme i altres totalitarismes que estaven sacsejant el continent. La revolució social gestada a Barcelona per contenir el cop d'estat militar havia suposat per a elles un alè d'esperança. En un món que continuava menystenint el paper de les dones, n'hi va haver que van desplaçar-se al front, com a milicianes o reporteres, mentre que d'altres van lluitar a la rereguarda, escrivint, fent fotos, impartint conferències, recaptant diners o bé organitzant tasques sanitàries i assistencials. Totes elles actuaven mogudes per un ferm convenciment internacionalista. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Dolors Marín, doctora en Història Contemporània. També és autora del llibre "Dones de foc. Internacionalistes a Catalunya (1936-1939)", d'Angle Editorial.

Capítol 1278. En moltes poblacions del nostre país se celebren balls o representacions, en general lligades a fets religiosos, que han perviscut fins als nostres dies. Aquest és el cas del ball de Sant Crist, que es fa el mes de maig a Salomó, al nord-oest del Tarragonès. És un ball parlat hagiogràfic que s'ha representat des de mitjan segle XIX. Encara que aquesta representació té una antiguitat d'uns 180 anys, es basa en una tradició que es remunta a mitjan segle XVI. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el doctor Antoni Virgili Colet, professor d'Història Medieval de la Universitat Autònoma de Barcelona. També és autor del llibre "El ball del Sant Crist de Salomó. Història, tradició, mite i identitat (1843-2022)", de La Banya Edicions.

Capítol 1277. En algun moment, entre el 44 i el 39 abans de Crist, la ciutat de Tàrraco va adquirir la categoria de colònia, després de més de 170 anys d'història comuna ibera i romana. En els anys posteriors, la nova colònia aniria adquirint importància política i estratègica, com a capital de la Hispània Citerior. El mateix emperador August va viure a Tàrraco entre el 27 i el 25 abans de Crist, per reposar de les lluites contra càntabres i àsturs. Era la primera vegada que l'imperi es governava des de fora de Roma. La llarga convalescència dels mals que patia l'emperador van convertir Tàrraco en el segon centre polític de l'imperi que tot just naixia. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Joaquín Ruiz de Arbulo, catedràtic d'Arqueologia de Grècia i Roma de la Universitat Rovira i Virgili.

Capítol 1276. Quan els historiadors miren el passat, per molt mètode científic que s'hi vulgui aplicar, és possible que hi introdueixin punts de vista contemporanis que acabin distorsionant la visió d'aquell moment. Això és el que va passar amb la construcció d'una certa imatge del rei Pere el Cerimoniós per part de la historiografia romàntica catalana del segle XIX, una imatge negativa que va influir en els historiadors més prestigiosos del segle XX. Aquestes interpretacions del rei del Punyalet van impedir fer una valoració adequada del seu paper central en el sistema polític medieval. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Gerard Puig Gavarró, doctor en Història Medieval per la Universitat Rovira i Virgili i professor associat d'aquesta universitat.

Capítol 1275. Durant l'estiu de 1641, Tarragona va ser l'escenari d'un dels episodis més brutals i, en aquells moments, decisius de la Guerra dels Segadors. Després de la derrota hispànica a Montjuïc, el gener d'aquell mateix any, la monarquia es va adonar que l'aixecament del Corpus de Sang a Barcelona no era una simple revolta. A la batalla de Montjuïc hi havien participat tropes franceses al costat dels catalans, però ara, mesos després, la guerra havia esdevingut del tot internacional. Tarragona era un port estratègic i una clau logística del país i havia quedat sota el domini hispànic. Era, per tant, un objectiu clau per als catalans i els seus aliats francesos. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Manel Güell, llicenciat en Història i arxiver.