En guàrdia!

Capítol 1315. La intel·ligència artificial ha arribat a ser una realitat al segle XXI, però el camí que l'ha fet possible arrenca de molt més enrere. Al llarg de la història, ja des de l'antiguitat, diversos autors s'havien preguntat si les màquines podrien pensar i donar respostes raonades, o més aviat que fossin programades per interactuar amb els humans en aquest sentit. Més enllà dels magnats tecnològics que l'han acabat explotant, en els orígens de la intel·ligència artificial, l'humanisme i la ciència es donaven la mà. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Ganyet, enginyer informàtic, director de l'empresa de comunicació digital Mortensen i professor de Comunicació Audiovisual de la UPF, especialitzat en intel·ligència artificial.

Capítol 1314. A inicis del segle XX, la burgesia catalana que s'havia anat enriquint amb l'impuls de la Revolució Industrial, buscava espais exclusius de lleure per trobar-se i establir relacions socials. Una de les activitats que havia guanyat popularitat era la dels jocs d'atzar, que oferia beneficis ràpids, no només als jugadors que tinguessin prou sort, sinó també a les sales recreatives i a les institucions que feien els ulls grossos davant de la prohibició teòrica del joc. En aquest context, l'any 1911, va néixer el Gran Casino de la Rabassada, en un espai que ja era hotel-restaurant i que disposava d'un parc d'atraccions; era un complex d'oci burgès al mig de la serra de Collserola, al costat de la ciutat de Barcelona. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Pere Fàbregas i Margarit, llicenciat en Història Medieval per la UB. És autor, juntament amb Carlota Giménez i Compte, del llibre "El Gran Casino de la Rabassada. Història d'un somni burgès".

Capítol 1313. A la Barcelona baixmedieval, la puixança naval, mercantil i financera havia convertit la franja litoral, tant la platja com el mar, en una frontera molt important, la primera línia defensiva en cas que esclatés un conflicte. La connexió amb les principals xarxes de navegació convertia la costa barcelonina en un punt especialment exposat i vulnerable, que calia controlar i salvaguardar. Amb aquest objectiu es va formar una milícia municipal de ballesters a sou. El nom amb què van ser coneguts aquests ballesters tenia a veure amb els taulers defensius que feien servir per protegir-se quan hi havia un combat naval: era la milícia dels mantellets. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pere Badia Arroyo, doctor en Cultures Medievals per la UB per la tesi "Els coltells de Vic. Auge i declivi d'un centre manufacturer de renom a l'Occident baixmedieval". Ha participat en congressos d'història i publicacions acadèmiques.

Capítol 1312. Al llarg de la història, en l'estudi de la delinqüència han confluït factors socials, culturals, ambientals... i fins i tot biològics. L'antropologia criminal, sorgida al segle XIX, sostenia que els individus presentaven signes morfològics de criminalitat. Segons els principis que busquen mesurar la realitat en termes científics, el criminal podria ser detectat des del naixement pels trets físics. La idea era que el delinqüent naixia, no es feia. El primer a experimentar amb aquests conceptes va ser el metge italià Cesare Lombroso, que en certa manera va crear una nova disciplina: la criminologia positivista. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Marc Balcells, doctor en Justícia Penal per la Universitat de la Ciutat de Nova York i professor dels estudis de Dret i Ciència Política de la UOC. Balcells també és autor d'"Arqueomàfia: els lladres de tombes", editat per La Campana.

Capítol 1311. Després del viatge que el va portar de les Canàries a la Península, als vuit anys, el futur dramaturg Àngel Guimerà li va agafar molt de respecte al mar i no va tornar a embarcar-se mai més. En canvi, el seu teatre sí que va creuar l'Atlàntic. A Buenos Aires, la capital cultural i teatral de l'Amèrica Llatina, les seves obres van assolir una gran popularitat. Entre finals del segle XIX i durant les primeres dècades del segle XX, obres com "Terra baixa" o "Maria Rosa" es van incorporar al repertori de les companyies de teatre professionals i amateurs, en traduccions castellanes, i fins i tot en adaptacions que traslladaven les seves trames a la realitat social argentina. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Martori, llicenciat en Filologia Catalana per la UB i graduat en Teoria i Crítica del Teatre per l'Institut del Teatre i la UAB. Martori també és autor del llibre "Àngel Guimerà a Buenos Aires. Arrelament i internacionalització".

Capítol 1310. La dictadura militar argentina, que es va prolongar des del 1976 fins al 1983, va habilitar centres clandestins de detenció, tortura i extermini en tota mena d'espais, principalment comissaries, unitats militars i dependències estatals. La repressió exercida en aquests centres sobre les persones segrestades, retingudes i sovint desaparegudes servia al mateix temps per estendre la desconfiança i la por a tota la societat. Les dones van patir mètodes específics de tortura i vexació. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el doctor en Filologia Catalana per la UAB David Serrano Blanquer, professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la URL i autor del llibre "Cuerpos cautivos, memorias vivas. Perspectiva de género y transmisión testimonial en los centros clandestinos de detención, tortura y exterminio en Argentina (1976-1983)".

Capítol 1309. Durant 145 anys, entre el gener del 1624 i el desembre del 1768, el gremi de tenders i revenedors de Barcelona va ser un gremi mixt, ja que hi havia homes i dones com a mestres confrares. Aquest és l'únic cas conegut a la Barcelona de l'edat moderna i trenca amb la creença que els gremis barcelonins van ser exclusivament masculins, alhora que subratlla el paper de les dones en l'economia urbana de la ciutat. Especialment en el proveïment alimentari, ja que, a banda de les revenedores agremiades, les dones també treballaven en tavernes, peixateries o parades de pageses. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb la doctora en Història per la UPF Mercè Renom Pulit, membre del grup Treball, Institucions i Gènere de la UB i autora del llibre "Revenedores. Gènere i treball a Barcelona, s. XV-XIX", Beca de Recerca de l'Antic Gremi de Revenedors de Barcelona.

Capítol 1308. Durant l'edat moderna, Catalunya va ser un escenari de guerra gairebé permanent, situada entre dues de les principals potències europees, la monarquia hispànica i el regne de França. La guerra entre Espanya i França va ser constant, especialment en la segona meitat del segle XVII, quan l'hegemonia europea estava en joc. El sobirà francès, Lluís XIV, va intentar ocupar el territori català durant bona part del seu regnat, no tant per conquerir-lo i incorporar-lo a França, com per necessitats logístiques de les tropes i per poder negociar amb els enemics. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joaquim Albareda, catedràtic d'Història Moderna a la Universitat Pompeu Fabra. És l'autor d'un capítol en l'obra col·lectiva "Guerra en Cataluña. 1597-1700".

Capítol 1307. El pare Bonaventura Ubach, monjo de Montserrat, va mantenir una bona relació d'amistat amb el polític i mecenes Francesc Cambó al llarg de dues dècades, esperonada per l'interès que tots dos tenien en l'estudi de la Bíblia i en la traducció al català. Sovint des de la distància, perquè Ubach va viure molt de temps a Palestina, van compartir projectes i confidències en les nombroses cartes que es van creuar. A tots dos els unia també l'entusiasme per conèixer sobre el terreny els escenaris bíblics de Terra Santa, on Cambó va viatjar en dues ocasions. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el catedràtic d'Història Antiga de la UAB Jordi Vidal Palomino, director de la revista Historiae i autor del llibre "Lletres bíbliques. La correspondència entre Francesc Cambó i Bonaventura Ubach, 1925-1947", editat per la UB.

Capítol 1306. L'arribada de vaixells espanyols a terres asiàtiques, l'objectiu original de Cristòfol Colom, no es va produir fins que la flota de Magallanes i Elcano va arribar a les Filipines l'any 1521. Les Filipines van servir com a base per l'anhelat comerç amb Xina, que el 1567 va tornar a permetre comerciar amb estrangers, després d'un temps de prohibició per part de la dinastia Ming. Al barri segregat de Parian, a Manila, xinesos i espanyols intercanviaven seda, porcellana, plata i mercaderies diverses amb un desfici comercial que poques vegades s'ha vist al món. El galió de Manila ha quedat a l'imaginari popular com a símbol de la riquesa que feia el viatge des de les Filipines fins al Virregnat de la Nova Espanya establert pels castellans a Centre-Amèrica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Manel Ollé, professor d'Història i Cultura de la Xina moderna i contemporània a la UPF, autor del llibre "Islas de plata, imperios de seda".