En guàrdia!

Capítol 1274. Entre el 1785 i el 1790, un funcionari borbònic anomenat Francisco de Zamora va fer onze viatges per Catalunya. Les observacions que va copsar van quedar recollides en un diari de viatges, una obra de caràcter il·lustrat. Al mateix temps, feia arribar a tots els pobles, corregiments i partits judicials per on passava uns interrogatoris molt exhaustius sobre qüestions ben diverses: polítiques, administratives, socials... Eren enquestes extenses, que contenien 146 o 183 preguntes segons el cas i que aporten una panoràmica molt àmplia de com era la Catalunya de finals del segle XVIII. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb la gestora cultural Mònica Sala Esquius, doctora en Història per la Universitat Pompeu Fabra, amb la tesi doctoral "Catalunya a finals del segle XVIII a partir de les respostes als qüestionaris de Francisco de Zamora".

Capítol 1273. De la relació sentimental i professional entre Fritz Lang, un dels cineastes més importants de l'expressionisme alemany, i Thea von Harbou, escriptora i guionista, en va sorgir una de les obres més influents del cinema mut. "Metropolis", una visió futurista de la lluita de classes estrenada el 1927, molt més encertada en la concepció visual que en el tractament argumental. La pel·lícula va acabar de consolidar la complicitat artística d'una parella que acabaria trencant relacions pocs anys després. El motiu de la separació va ser l'ascens del nazisme, que Lang i Von Harbou van veure de manera diametralment diferent. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jaume Duran, doctor en Cinema i Audiovisuals i professor de Cinema de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1272. A finals del segle XIX, els industrials catalans esperaven disposar de recursos energètics complementaris al carbó. Per això va ser tan prometedor el descobriment que les margues de la zona del Riutort, a l'Alt Berguedà, estaven impregnades de betum. A diferència dels pous de petroli convencionals, on el líquid brolla a pressió, aquí el petroli estava atrapat dins d'aquest tipus de roques bituminoses. Per extreure'l, calia picar la pedra i processar-la. Aquest va ser l'origen de la mina subterrània de petroli de Riutort, a Guardiola de Berguedà, coneguda popularment com la mina dels francesos, que va protagonitzar un dels episodis més singulars de la industrialització catalana. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el geògraf Ferran Sayes, guia de muntanya i professor de Medi Ambient a l'Escola Catalana d'Alta Muntanya.

Capítol 1271. Un dels fronts més combatius de la lluita antifranquista durant la transició a la democràcia va ser el moviment veïnal forjat als barris de les viles catalanes. A Barcelona, les associacions de veïns van protagonitzar un procés de ruptura i un desafiament al règim que va servir de model per a altres ciutats. Abans i després de la mort del dictador, van assolir una gran capacitat d'influència política i van influir en les decisions urbanístiques més enllà de l'àmbit metropolità. Aquest poder el van mantenir, amb alts i baixos, fins a l'arribada dels primers ajuntaments democràtics. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Marc Andreu Acebal, doctor en Història per la UB i llicenciat en Periodisme a la UAB. També és autor del llibre "Barris, veïns i democràcia. El moviment ciutadà i la reconstrucció de Barcelona (1968-1986)", editat per L'Avenç.

Capítol 1270. El neolític, iniciat uns 10.000 anys abans de Crist, representa un punt d'inflexió molt important en la història de la humanitat. Les comunitats d'aquells temps van començar a adoptar costums i pràctiques que els feien la vida més fàcil. Entre altres novetats, al neolític es va iniciar la domesticació de les quatre principals espècies ramaderes productores d'aliments: ovelles, cabres, bous i porcs. Aquest procés es va donar per primera vegada al Pròxim Orient, a la zona de l'actual Síria, al sud-est de Turquia i a l'Iraq. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Carlos Tornero, arqueòleg i catedràtic de Prehistòria per la UAB i membre de l'Academia Joven de las Ciencias. Treballa en un projecte per estudiar restes animals en jaciments arqueològics del Pròxim Orient a partir de la composició química, seleccionat i finançat per Brussel·les.

Capítol 1269. En el primer terç del segle XX, l'arqueologia va experimentar un auge molt important a Catalunya, amb figures com la del catedràtic de Prehistòria Pere Bosch Gimpera al capdavant. Una de les persones que s'hi va dedicar, motivat pel patrocini econòmic de Francesc Cambó, va ser el gironí Josep Gibert i Buch. Va ser el primer català que participava en una excavació arqueològica a Palestina, però no sentia una veritable vocació per la tasca i tampoc no va demostrar la professionalitat necessària. El caràcter bohemi de Gibert va acabar malmetent una trajectòria prometedora malgrat els bons contactes que tenia amb algunes de les grans personalitats acadèmiques i polítiques de la seva època. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Vidal Palomino, catedràtic d'Història Antiga de la UAB, director de la revista "Historiae" i autor del llibre "L'arqueòleg de Cambó. Notícia biogràfica i epistolari de Josep Gibert i Buch", del Servei de Publicacions de la UAB.

Capítol 1268. El tsar Nicolau II havia governat l'imperi rus des del 1894, però en el canvi de segle cada vegada més sectors de la societat qüestionaven el règim autòcrata. L'espurna definitiva es va produir el 22 de gener de 1905, el 9 de gener segons el calendari julià utilitzat a Rússia. En aquell Diumenge Sagnant, els soldats van disparar contra la multitud concentrada davant del Palau d'Hivern de Sant Petersburg, que implorava millors condicions de vida. A partir d'aleshores es van multiplicar les vagues, les protestes i els motins per part de camperols, obrers industrials i la classe mitjana urbana. Havia pres la flama de la Revolució del 1905. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Puigsech, doctor en Història Contemporània per la UAB.

Capítol 1267. El 7 de novembre de 1893 el Gran Teatre del Liceu estrenava temporada. A l'inici del segon acte de la representació de "Guillem Tell", el jove anarquista Santiago Salvador va llançar dues bombes Orsini sobre la platea des del cinquè pis, amb la intenció de provocar una gran mortaldat entre la burgesia de la ciutat. Una de les bombes va esclatar entre els respatllers de les butaques 27 i 28 de la fila 13. Va matar vint persones i en va ferir vint-i-set. Aquesta acció suposava el naixement d'un nou tipus de terrorisme internacional, que no apuntava a líders polítics i objectius concrets, sinó que buscava estendre el pànic entre la població civil de manera indiscriminada. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Èric Lluent, periodista català resident a Reykjavík. Autor de l'assaig "La bomba del Liceu. El naixement del terrorisme modern indiscriminat", d'Ara Llibres.

Capítol 1266. Mestra renovadora, tant d'infants com d'adults, divulgadora cultural i feminista, catalanista... L'obra pedagògica de Rosa Sensat va ser de gran importància en el primer terç del segle XX, i especialment durant l'etapa republicana. L'experiència com a professora i com a directora de centres escolars va resultar pionera en molts aspectes, i la visió de la relació entre mestre i alumnes, com una col·laboració més que no pas com una relació de subordinació, continua plenament vigent. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Salvador Domènech, doctor en Pedagogia i màster en Psicopedagogia per la UB, especialista en Història de l'Educació a Catalunya. També és autor del llibre "Què són 150 anys? Una mirada inèdita de Rosa Sensat republicana", de Voliana Edicions.

Capítol 1265. Al llarg del segle XIX, el sud de Catalunya va viure de manera molt intensa les tres guerres carlines que es van anar succeint. El Penedès i el Camp de Tarragona van ser un dels escenaris més agitats de l'enfrontament entre les forces liberals, partidàries d'Isabel II, i els defensors de l'Antic Règim i els furs territorials, que donaven suport a Carles Maria Isidre de Borbó i els seus descendents. Durant la primera d'aquestes guerres, també anomenada guerra dels Set Anys, una de les juntes més destacades del bàndol del pretendent al tron va ser la Junta Carlista de Font-rubí. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb l'enginyer Marc Galimany Bonaterra, col·laborador de la revista local de Font-rubí Montònec i autor del llibre "La famosa Junta Carlista de Font-rubí. Crònica del carlisme al corregiment de Vilafranca".