Mozart davant l'abisme (1/5)

Avui hem sentit: Concert per a piano núm. 27, K622; tres Lieder; motet "Ave verum". Aquesta setmana explorem la producció musical de Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791) en els últims mesos de la seva vida, en aquell any tan convuls del 1791 en què va compondre un devessall d'obres genials, algunes de magistrals i de gèneres molt diversos. Les contextualitzarem amb les circumstàncies personals que vivia Mozart en aquell remolí emocional, amb viatges, encàrrecs misteriosos, amistats perilloses, èxits amargs, i, sobretot, amb la progressiva degradació anímica i física que el va conduir a una mort prematura i cruel, i en circumstàncies gens clares. En plena joventut i al zenit de la seva carrera, s'extingia penosament un dels grans genis de la història.

Avui hem sentit: "Das Lied von der Erde" (primera part); Simfonia núm. 10 (Adagio). L'any 1907 Gustav Mahler va fitxar com a director de la Metropolitan Opera de Nova York. Els problemes a la Hofoper de Viena s'havien multiplicat i va decidir marxar als Estats Units, on li oferien tot el que demanava. També va ser titular de la Filharmònica de Nova York, i hi va dirigir moltes òperes i estrenes simfòniques, sempre amb un èxit enorme. Però aquesta etapa professional tan brillant va coincidir amb greus crisis personals: la mort sobtada de la seva filla gran, l'agreujament de la seva malaltia cardíaca (que el duria a la mort) i el deteriorament de la relació amb la seva esposa, Alma. I, enmig d'aquesta voràgine, sorgeixen les seves últimes obres, colossals monuments sonors que porten la música al límit, allò que no s'havia sentit mai abans.

Avui hem sentit: "Das Lied von der Erde" (primera part). L'any 1907 Gustav Mahler va fitxar com a director de la Metropolitan Opera de Nova York. Els problemes a la Hofoper de Viena s'havien multiplicat i va decidir marxar als Estats Units, on li oferien tot el que demanava. També va ser titular de la Filharmònica de Nova York, i hi va dirigir moltes òperes i estrenes simfòniques, sempre amb un èxit enorme. Però aquesta etapa professional tan brillant va coincidir amb greus crisis personals: la mort sobtada de la seva filla gran, l'agreujament de la seva malaltia cardíaca (que el duria a la mort) i el deteriorament de la relació amb la seva esposa, Alma. I, enmig d'aquesta voràgine, sorgeixen les seves últimes obres, colossals monuments sonors que porten la música al límit, allò que no s'havia sentit mai abans.

Avui hem sentit: Simfonia núm. 9 (selecció). L'any 1907 Gustav Mahler va fitxar com a director de la Metropolitan Opera de Nova York. Els problemes a la Hofoper de Viena s'havien multiplicat i va decidir marxar als Estats Units, on li oferien tot el que demanava. També va ser titular de la Filharmònica de Nova York, i hi va dirigir moltes òperes i estrenes simfòniques, sempre amb un èxit enorme. Però aquesta etapa professional tan brillant va coincidir amb greus crisis personals: la mort sobtada de la seva filla gran, l'agreujament de la seva malaltia cardíaca (que el duria a la mort) i el deteriorament de la relació amb la seva esposa, Alma. I, enmig d'aquesta voràgine, sorgeixen les seves últimes obres, colossals monuments sonors que porten la música al límit, allò que no s'havia sentit mai abans.

Avui hem sentit: Simfonia núm. 8, "Simfonia dels mil" (segona part). L'any 1907 Gustav Mahler va fitxar com a director de la Metropolitan Opera de Nova York. Els problemes a la Hofoper de Viena s'havien multiplicat i va decidir marxar als Estats Units, on li oferien tot el que demanava. També va ser titular de la Filharmònica de Nova York, i hi va dirigir moltes òperes i estrenes simfòniques, sempre amb un èxit enorme. Però aquesta etapa professional tan brillant va coincidir amb greus crisis personals: la mort sobtada de la seva filla gran, l'agreujament de la seva malaltia cardíaca (que el duria a la mort) i el deteriorament de la relació amb la seva esposa, Alma. I, enmig d'aquesta voràgine, sorgeixen les seves últimes obres, colossals monuments sonors que porten la música al límit, allò que no s'havia sentit mai abans.

Avui hem sentit: Simfonia núm. 8, "Simfonia dels mil" (primera part). L'any 1907 Gustav Mahler va fitxar com a director de la Metropolitan Opera de Nova York. Els problemes a la Hofoper de Viena s'havien multiplicat i va decidir marxar als Estats Units, on li oferien tot el que demanava. També va ser titular de la Filharmònica de Nova York, i hi va dirigir moltes òperes i estrenes simfòniques, sempre amb un èxit enorme. Però aquesta etapa professional tan brillant va coincidir amb greus crisis personals: la mort sobtada de la seva filla gran, l'agreujament de la seva malaltia cardíaca (que el duria a la mort) i el deteriorament de la relació amb la seva esposa, Alma. I, enmig d'aquesta voràgine, sorgeixen les seves últimes obres, colossals monuments sonors que porten la música al límit, allò que no s'havia sentit mai abans.

Avui hem sentit: Quartet en sol major, op.44 núm. 4, "La Tiranna"; "Dixit Dominus" (fragments); Quintet núm. 4 per a corda i guitarra en re major, "Fandango". Luigi Boccherini (1743-1805) va ser coetani estricte de Haydn i Mozart, però tot i la qualitat i originalitat de la seva música, ha quedat fora del cànon, a l'ombra d'aquests genis. De jovenet ja es va mostrar com un virtuós del violoncel i va viure a Viena, París i Milà, on amb 22 anys va formar el primer quartet de corda estable de la història que feia actuacions públiques. Però la tardor del 1768 va acceptar una proposta de l'ambaixador espanyol a París per anar a viure a Madrid, a la cort dels Borbons. Hi va viure la resta de la seva vida. Aquest ostracisme, aïllat dels centres musicals europeus i allunyat de la flor i nata del món musical, és la raó de l'oblit i de l'injust menysteniment de la seva nodrida producció, coronada per centenars d'obres de cambra de gran bellesa.

Avui hem sentit: Quintet en do major, op. 30 núm. 6, "Música notturna dell strade di Madrid"; "Stabat Mater" per a soprano i corda, op. 61 (extractes); Trio en sol major, op.34 núm. 2. Luigi Boccherini (1743-1805) va ser coetani estricte de Haydn i Mozart, però tot i la qualitat i originalitat de la seva música, ha quedat fora del cànon, a l'ombra d'aquests genis. De jovenet ja es va mostrar com un virtuós del violoncel i va viure a Viena, París i Milà, on amb 22 anys va formar el primer quartet de corda estable de la història que feia actuacions públiques. Però la tardor de 1768 va acceptar una proposta de l'ambaixador espanyol a París per anar a viure a Madrid, a la cort dels borbons. Hi va viure la resta de la seva vida. Aquest ostracisme, aillat dels centres musicals europeus i allunyat de la flor i nata del món musical, és la raó de l'oblit i de l'injust menysteniment de la seva nodrida producció, coronada per centenars d'obres de cambra de gran bellesa.

Avui hem sentit: Concert per a violoncel i orquestra núm. 9, en si bemoll major; Simfonia en re menor, "La casa del diavolo". Luigi Boccherini (1743-1805) va ser coetani estricte de Haydn i Mozart, però tot i la qualitat i originalitat de la seva música, ha quedat fora del cànon, a l'ombra d'aquests genis. Fill d'un contrabaixista de prestigi, de jovenet ja es va mostrar com un virtuós del violoncel i va viure a Viena, París i Milà, on amb 22 anys va formar el primer quartet de corda estable de la història que feia actuacions públiques. Però la tardor del 1768 va acceptar una proposta de l'ambaixador espanyol a París per anar a viure a Madrid, a la cort dels borbons. Hi va viure la resta de la seva vida. Aquest ostracisme, aïllat dels centres musicals europeus i allunyat de la flor i nata del món musical, és la raó de l'oblit i de l'injust menysteniment de la seva nodrida producció, coronada per centenars d'obres de cambra de gran bellesa.

Avui hem sentit: Quintet en mi major, op. 11 núm. 5; fragments de la sarsuela "La Clementina" (Obertura, ària "O qual sincero amor", i Finale). Luigi Boccherini (1743-1805) va ser coetani estricte de Haydn i Mozart, però tot i la qualitat i originalitat de la seva música, ha quedat fora del cànon, a l'ombra d'aquests genis. Fill d'un contrabaixista de prestigi, de jovenet ja es va mostrar com un virtuós del violoncel i va viure a Viena, París i Milà, on amb 22 anys va formar el primer quartet de corda estable de la història que feia actuacions públiques. Però la tardor del 1768 va acceptar una proposta de l'ambaixador espanyol a París per anar a viure a Madrid, a la cort dels borbons. Hi va viure la resta de la seva vida. Aquest ostracisme, aïllat dels centres musicals europeus i allunyat de la flor i nata del món musical, és la raó de l'oblit i de l'injust menysteniment de la seva nodrida producció, coronada per centenars d'obres de cambra de gran bellesa.