Caracremada, l'últim maqui

Sabadell, setembre del 1997. En un solar molt a prop del l'Hospital Parc Taulí, un matrimoni està collint cargols. Busquen entre males herbes i per sota les deixalles. L'home troba una bossa de plàstic lligada amb un nus. Pesa força. L'obre per fer-hi un cop d'ull i la deixa anar esgarrifat. Dins la bossa hi ha el cap d'una dona. Sense empremtes dactilars ni documentació, la policia no pot identificar-la. Passen els dies i no troben cap pista. Com sabran qui és la víctima?

En aquest capítol us explicarem dos crims connectats per la història del nostre país i per un poble, Castellnou de Bages, i una masia, que són testimonis silenciosos dels fets. Quatre de les cinc víctimes encara estan enterrades en una fossa del cementiri del poble. De bocaterrosa, mirant a l'infern. Tot comença el 1945, en plena postguerra. Unes espardenyes i les enveges entre veïns seran el detonant d'una matança a la qual no s'ha fet mai justícia. Vint anys després, en el mateix escenari, cau un dels maquis més buscats pel franquisme. Alguns potser ja sabeu de qui parlo.

L'estiu del 2008, a Barcelona, es cometen dos crims relacionats amb el narcotràfic. Estan vinculats a l'operació fallida de portar en vaixell des de l'Uruguai a l'estat espanyol un contenidor carregat amb cocaïna. La policia uruguaiana va confiscar la droga abans de sortir i hi va fer detencions. Els traficants que viuen a Catalunya s'hi han picat els dits, però no es pensen quedar de braços plegats.

L'estiu del 2008, a Barcelona, es cometen dos crims relacionats amb el narcotràfic. Estan vinculats a l'operació fallida de portar en vaixell des de l'Uruguai a l'estat espanyol un contenidor carregat amb cocaïna. La policia uruguaiana va confiscar la droga abans de sortir i hi va fer detencions. Els traficants que viuen a Catalunya s'hi han picat els dits, però no es pensen quedar de braços plegats.

Aquest és un cas que els Mossos descobreixen per casualitat. Tot comença el 2007 quan detecten que un veí de Palamós està falsificant bitllets. El que havia de ser un cas senzill s'anirà fent gros com una bola de neu i es complicarà amb tràfic internacional de cocaïna i tot el que porta associat: deutes, bandes sense escrúpols, sicaris, venjança i crims.

El desembre del 2013, un capellà entra en una pizzeria de Blanes per demanar ajuda. Diu que al seu pis hi ha un home amb un ganivet que n'ha apunyalat un altre. La víctima és un noi que el mossèn té acollit a casa seva. D'aquest crim se'n va parlar molt, no perquè fos una investigació complicada, sinó per la història personal que hi ha al darrere. Els protagonistes --la víctima, l'autor del crim i el capellà-- formen un triangle curiós.

El 1973, a Reus, un encofrador de 30 anys es dirigeix cap a l'empresa de construcció on treballa. Abans que travessi la porta, un guàrdia civil de paisà el deté. Dos dies després, el noi entra agonitzant a l'hospital. Té la boca i la tràquea cremades i una perforació a l'estómac. La policia custodia la porta de l'habitació. Al cap de tres setmanes, les autoritats comuniquen a la família que el noi ha mort a l'obra, després de caure d'una bastida. La víctima és Cipriano Martos. La seva és una història de foscor que la Transició espanyola va enterrar sota l'estora. Després de quatre dècades, la seva mort encara no s'ha resolt.

La conducta humana té cops amagats no sempre fàcils d'entendre. En aquest capítol us expliquem dos casos que tenen un punt en comú: com reaccionem després de provocar un accident de trànsit? Avui us parlem de conductes al volant que poden arribar a ser criminals.

Gener del 2007. A l'Uruguai és estiu. Les discoteques de la zona costera de Punta del Este s'omplen de joves. La matinada del dia 20, una sala de festes de la ciutat de Piriápolis està plena a rebentar. A quarts de sis, quatre amigues surten del local per tornar a casa. A la porta, una d'elles se separa un moment del grup. La resta la perd de vista uns segons. Quan es giren ja no hi és, ha desaparegut. El desenllaç d'aquesta història trigarà molt de temps a arribar i, si no fos perquè a vegades les parets tenen orelles, potser no hauria arribat mai.

L'octubre del 2010 l'Estela Calduch, una jove de 25 anys de la Ràpita, fa pocs mesos que treballa a la sucursal del Banc Santander de Cambrils. És gestora de clients. A les 8.44, quan només fa 11 minuts que la sucursal ha obert les portes, hi entren dos homes. Un l'apunta amb una pistola a través del vidre blindat. És un atracament. 28 segons després, ressona un tret.