Closcadelletra (DIV): Tots tenim

Una copinya petita i trencada em pot fer plorar com els mestres pensadors que estim, i són impurs, i gens innocents

Aquella veu em deia que havia d’inscriure la progressió musical no en el discurs, sinó en una successió d’instants impalpables que ja tinguessin els colors de l’eternitat

La presència que explor en les meves frases vol ser un vertader desafiament a l’era de la vulgaritat, del cinisme i de la burla

Podria ser alguna vibració semblant a l’infinit allò que penetra les coses i les engrandeix, els dóna una ressonància llarga

Les veus mostren que les nostres existències són relats travessats d’accidents

Potser l’escriptura hauria de ser una invitació al silenci

He intentat desxifrar el que sentia alliberant-lo de l’opacitat en què estava clos

El jove inquiet es demana: per què no don el meu cos a la literatura com d’altres el donen a la ciència?

Imaginau una inacabable varietat rítmica: musell, dits, pluja de ferro, niguls de sucre, clarianes, fondals

Assegut davant la taula de vidre escriu, amb un llapis dur en una plagueta nova que ha comprat fa poc de la casa Moleskine, paraules desorbitades